Artista invitada: Tònia Passola.

Tònia Passola IMG_20191104_132102.jpeg

MEMÒRIA DE LA MAR, per Tònia Passola

Mentre estic escrivint escolto la veu profunda d´una terra i d´una mar. La veu de cingleres, penya-segats, muntanyes, platges, oliveres, blat… I em torna a abraçar, com si fos per primera vegada, una tendresa familiarment coneguda; una veu, mà amiga, amb qui sempre pots comptar.

Des d´aquella Xahrazad de veu adolescent i llargs cabells d´atzabeja que, amb una llarga samarreta i tres margarides entre les mans, apareixia en la portada del seu primer disc, veu de brins plens de verdor i esperança fins a l´extensió pletòrica de la collita amb “Terra Secreta”, Maria del Mar Bonet sempre m´ha acompanyat. En la seva discografia hi bateguen moltes hores de vida de claror i entusiasme, de boirosa incertitud i tristesa, de dolça i fosca malenconia, hores pletòriques de joventut i rebel·lió. I és que amb el seu cant ens retrobem quan ens encercla el respir de l´adversitat, de la violència exterior.

Les seves cançons vibren al nostre esperit se´ns emporten horitzó enllà perquè són poesia, paisatge, ànima. Bellesa que brolla cap al nostre assedegament anímic exterior, reclam de la nostra set anímica interior, de la bellesa de l´obra d´art. I és que en les cançons de Maria del Mar hi batega la quotidianitat dels instants privilegiats de l´ànima, cançons que serveixen d´aliment per respirar i de medicina per no emmalaltir.

Cançons, sentiments d´una experiència que es transmet filtrada i impulsada per la seva vivesa interior. Amb elles es desvetllen sensacions i emocions, tant les de les seves pròpies creacions com les dels nostres poetes o quan, esplèndides, gràcies a les traduccions, ens arriben les cançons i poemes d´altres països.

La veu de Maria del Mar és la naturalesa amb tota la seva força i immensitat. Quan canta: “Mon cor estima un arbre! Més vell que l´olivera / més poderós que el roure, més verd que el taronger”, estimem el pi, el roure, l´olivera, el nostre arbre; ella el crea i recrea, el fa créixer amb al seu cant. Quan diu “Abraçar la terra / i cercar què ens demana la terra, / saber del cert quan arriba el seu zel, fecundar-la llavors”, l´abracem. I som amb ella finestra blava, la memòria de la nostra Mediterrània: “ la veu salada que va dir a la terra:/ tu ets la meva filla, no ho oblidis mai”. I ens sentim quan li sentim dir: “Tota la meva vida es lliga a tu com a la nit les flames a la fosca”.

Amb ella, som cançó popular, la poesia dels països catalans, l´ampla poesia del món. Salvador Espriu va celebrar un del seus primers àlbums amb aquestes paraules: “La intel·ligent, la civilitzada manera de dir i de cantar de Maria del Mar Bonet s´imposarà de seguida” . ”Aquest nou disc és molt i molt important: tothom hi convindrà en escoltar-lo. No necessita, doncs, que ningú n´avanci l´elogi. Ni tampoc de cap incitació ni aplaudiment”.

Quina millor lloança que aquestes paraules d´Espriu? I és que els elogis queden sempre pobres, quan el cant excel·leix, s´enlaira vers l´univers amb les estrelles amb què Miró va embolcallar-lo mentre amb colors dibuixava el nom de Maria del Mar Bonet.

MEMORIA DE LA MAR, por Tònia Passola

Mientras estoy escribiendo escucho la voz profunda de una tierra y de un mar. Voz de riscos, acantilados, montañas, playas, olivos, trigo… Y me vuelve a abrazar, como si fuera por primera vez, una ternura familiarmente conocida; voz, mano amiga, con la que siempre puedes contar.

Desde aquella Sherezade de voz adolescente y largos cabellos de azabache que, con una larga camiseta y tres margaritas entre las manos, aparecía en la portada de su primer disco, voz de hebras llenas de verdor y esperanza hasta la extensión colmada de la cosecha con “Terra Secreta”, Maria del Mar Bonet siempre me ha acompañado. En su discografía laten muchas horas de vida de claridad y entusiasmo, de brumosa incertidumbre y tristeza, de dulce y oscura melancolía, horas pletóricas de juventud y rebelión. Y es que con su canto nos reencontramos cuando nos acecha el respiro de la adversidad, de la violencia exterior.

Sus canciones vibran en nuestro espíritu, nos llevan horizonte allá porqué son poesía, paisaje, alma. Belleza que brota hacia nuestra sed anímica exterior, que es reclamo de nuestra sed anímica interior, de la belleza de la obra de arte. Y es que en las canciones de María del Mar late la cotidianidad de los instantes privilegiados del alma, canciones que sirven de alimento para respirar y de medicina para no enfermar.

Canciones, sentimientos de una experiencia que se transmite filtrada e impulsada por su viveza interior. Con ellas se desvelan sensaciones y emociones, tanto las de sus  propias creaciones como las de nuestros poetas y o cuando, espléndidas, gracias a las traducciones, nos llegan las canciones y poemas de de otros países.

La voz de María del Mar es la naturaleza con toda su fuerza y inmensidad. Cuando canta: “Mi corazón ama un árbol! Más viejo que el olivo / más poderoso que el roble, más verde que el naranjo “, amamos al pino, el roble, el olivo, nuestro árbol; ella lo crea y recrea, lo hace crecer con su canto. Cuando dice “Abrazar la tierra / y buscar qué nos pide la tierra, / saber a ciencia cierta cuando llega su celo, fecundarla entonces”, la abrazamos. Y somos con ella ventana azul, la memoria de nuestro Mediterráneo: “la voz salada que dijo a la tierra: / tú eres mi hija, no lo olvides nunca”. Y nos identificamos cuando oímos decir: “Toda mi vida se liga a ti como en la noche las llamas en la oscuridad”.

Con ella somos canción popular, la poesía de los países catalanes, la amplia y riquísima poesía del mundo.

Salvador Espriu celebró uno de sus primeros álbumes con estas palabras: “La inteligente, la civilizada manera de decir y de cantar de María del Mar Bonet se impondrá de inmediato”. “Este nuevo disco es muy, muy importante: todo el mundo estará de acuerdo en escucharlo. No necesita, pues, que nadie le avance el  elogio. Ni tampoco de ninguna incitación ni aplauso “.

Qué mejor alabanza que estas palabras del insigne escritor catalán Salvador Espriu? Y es que los elogios quedan siempre pobres, cuando el canto sobrepasa, despega hacia el universo con las estrellas con que Joan Miró lo envolvió,  mientras con sus colores dibujaba el nombre de María del Mar Bonet.

Tònia Passola — Biographical notes.

Tònia Passola is a Catalan language poet who was born in Barcelona. She gained a Bachelor Degree in Art History at the University Autonoma of Barcelona, and she teaches Catalan language and literature in high school.

She is the author of Cel rebel (2000, “Cadaqués a Rosa Leveroni prize”); La sensualitat del silenci (2001, “Vicent Andrés Estellés prize”); Bressol (2005); L´horitzó que no hi és (2009); Nua (2019) and Margelle d´étoiles (2013, bilingual French-Catalan, edition, published by l´Harmattan “poètes des cinq continents”, Paris 2013).

Tònia Passola’s work takes the form of a personal diary. Using memory, imagination, and dream she transcends the limitations of language and creates an extraordinary poetic world.

Her poems have been translated into French, Italian, Portuguese, Romanian, Dutch, English, Macedonian, Albanian, Greek, Arabic, Chinese, Danish, and Spanish.

She has been included in various anthologies such as Eròtiques i despentinades-Erotic and disheveled (Arola Editions, Tarragona, 2008), Màscares i reclams-Masks and claims (Curbet editions, 2011, Barcelona), Voix Vives de Méditerranée en Méditerranée, Sète 2014 “(Editions Bruno Doucey), Quaderni di traduzione – Napolitano, Giuseppe – Ebook – EPUB | IBS, Ali Ribelli Edizioni, Italia 2018; The Second Genesis. An anthology of Contemporany World Poetry (India, 2014), Lëndina and shikimeve (Jetón Kelmendi. Epanadiplosis, 2015), World Poetry Yearbook 2015 (Editores-In-Chief / Zhang Zhi & Lai Tingjie), Voix Vives, Antología -Toledo, 2016 – (Huerga & Fierro, 2016), La terra sagna-The earth bleeds (Edicions de L’Albí, 2018) and A chant pour Paris “anti-poetic guide” (José Muchnic & Philippe Tancelin, Paris 2019).

She has researched the work of several Catalan poets such as Víctor Català, Joan Maragall, Rosa Leveroni and Mercè Rodoreda, among others. And she translated to Catalan “Com retrobar-se” (“How to reach yourself”), a book of the Albanian poet Jeton Kelmendi.

In 2014 she was honored with the award “Nënë Tereze” in the city of Gjakova in the Republic of Kosovo; in 2015 with the Alexander the Great award in the Greek island of Salamina; in 2017 she received a Literary Award for her “Special poetic creativity” in the International Poetry Festival “Ditët e Naimit” of Tetova, Macedonia. And in 2018 some of her poems were awarded in a Chinese publication.

%d bloggers like this: